OPOSICIÓ AL FRANQUISME DE LLEIDA

A més, en parlar de l'actuació resistencialista dels diferents grups emmarcats a la dècada dels anys quaranta, dues consideracions prèvies han de ser tingudes en compte, ja que condicionen el grau de força de les organitzacions i n'obstaculitzen les seves activitats: d'una banda, l'escassesa de recursos econòmics en aquest període, marcat pel racionament i l'estraperlo, la població es preocupa i lluita, fonamentalment, per la seva supervivència més immediata; i en segon lloc, la inexistència d'una generació jove, amb empenta, disposada a prosseguir la lluita.Tot plegat, doncs, fa que sigui extraordinàriament difícil i complicat posar en marxa un moviment organitzat i estructurat.Per tant, la clandestinitat d'aquests anys no disposa, a diferència de dècades posteriors, d'uns eixos vertebradors que articulin i coordinin les diferents accions. L'exemple de la ciutat de Lleida és paradigmàtic d'aquesta situació. Si exceptuem les comunes ànsies de resistència, és difícil establir punts de confluència entre els partits. Són grups, accions, trajectòries
paral.leles i que tampoc, en la majoria dels casos, no disposen d'un fil linial i constant.

En parlar de la primera resistència a Lleida, cal dir que les seves accions foren espurnes protagonitzades, fonamentalment, per elements residuals del POUM i el PSUC. Uns primers intents d'organització que s'encetaren ja des del mateix 1939. Pel que fa al POUM, tot sembla indicar que el primer element, a partir del qual va començar a bastir-se un petit nucli, va ser Lluís Abenoza Villas. Ll. Abenoza, militant del Bloc Obrer i Camperol primer i del POUM a continuació, i barber de professió, després d'haver estat presoner de les tropes franquistes, retorna a la ciutat el mateix 1939. Segons el seu testimoni, de seguida començà a "treballar" amb els companys Antoni Barrios i Amadeu Jaimejuan. Oficinista de l'empresa Cros el primer, i viatjant de casa
Rull el segon, tots dos havien format part de les joventuts del POUM. Aquest grupuscle, integrat exclusivament per aquestes tres persones, funcionà des de 1939 fins el 1942, data que es produïren noves incorporacions. En aquests primers moments, la seva feina consistia, bàsicament, a mantenir els contactes amb Barcelona. Uns contactes, amb l'enllaç Jesús Estarán, també de Lleida, i que
tenien lloc gràcies als viatges que periòdicament hi realitzaven i que, sens dubte, eren imprescindibles per seguir mantenint una mínima supervivència grupal.
És durant aquests anys, doncs, que el POUM aconseguí crear una xarxa de cert importància a les terres de Lleida. A més de la ciutat de Lleida, els pobles de Bellvís, Alfarràs
i Balaguer foren nuclis que aglutinaren un nombre considerable de militants.48 També cal afegir-hi el poble de Maials, on destacava el militant Antonio Rosinach, de
les joventuts, reincorporat al grup a partir de 1943, un cop sortí de la presó. Pocs anys després, però, A. Rosinach marxava precipitadament a Barcelona en buscar-lo la policia, la qual sospitava que posseïa propaganda del partit. Posteriorment, passà a França i d'allí marxà
a Amèrica.

RESISTENCIA POLITICA

Durant la guerra civil espanyola (juliol 1936-abril 1939), Catalunya, amb el govern autònom de la Generalitat al capdavant, va romandre fidel a la República.

El 19 de juliol de 1936 va tenir lloc l'aixecament militar a Barcelona, com s'havia fet, amb sort diversa, en molts altres indrets de l'Estat el dia anterior. També com en d'altres llocs, la sublevació va fracassar. El fracàs del cop militar a Catalunya fou degut a la resistència tant de les forces oficials de la Generalitat, com de les milícies populars.

Foren aquestes darreres, controlades per la CNT-FAI, les que van organitzar la resistència, creant (21 juliol 1936) el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya. Durant uns mesos, el poder real de Catalunya estava en mans d'aquest Comitè, l'acció del qual va desbordar les institucions republicanes.

De seguida, la CNT-FAI va iniciar un procés revolucionari de caire socialista, que va tenir la màxima expressió en les col.lectivitzacions d'empreses. La Generalitat, tan bon punt va poder controlar la situació (setembre 1936), va regularitzar les col.lectivitzacions amb el Decret del 24 d'octubre de 1936.

La divisió entre anarquistes de la CNT-FAI i trotskistes del POUM , partidaris de la revolució, i la resta dels partits (sobretot ERC, PSUC, UGT i Estat Català), defensors de prioritzar la guerra, esclatà violentament pel maig del 1937 a Barcelona.

Durant la guerra civil espanyola (juliol 1936-abril 1939), Catalunya, amb el govern autònom de la Generalitat al capdavant, va romandre fidel a la República.

El 19 de juliol de 1936 va tenir lloc l'aixecament militar a Barcelona, com s'havia fet, amb sort diversa, en molts altres indrets de l'Estat el dia anterior. També com en d'altres llocs, la sublevació va fracassar. El fracàs del cop militar a Catalunya fou degut a la resistència tant de les forces oficials de la Generalitat, com de les milícies populars.

Foren aquestes darreres, controlades per la CNT-FAI, les que van organitzar la resistència, creant (21 juliol 1936) el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya. Durant uns mesos, el poder real de Catalunya estava en mans d'aquest Comitè, l'acció del qual va desbordar les institucions republicanes.

De seguida, la CNT-FAI va iniciar un procés revolucionari de caire socialista, que va tenir la màxima expressió en les col.lectivitzacions d'empreses. La Generalitat, tan bon punt va poder controlar la situació (setembre 1936), va regularitzar les col.lectivitzacions amb el Decret del 24 d'octubre de 1936.

La divisió entre anarquistes de la CNT-FAI i trotskistes del POUM , partidaris de la revolució, i la resta dels partits (sobretot ERC, PSUC, UGT i Estat Català), defensors de prioritzar la guerra, esclatà violentament pel maig del 1937 a Barcelona.

Conflictivitat social

No va ser fins cap a la finalització dels anys quaranta, i especialment en els anys cinquanta, va començar a ressorgir un tímid moviment de protesta popular en l’Espanya franquista. Aquest va ser protagonitzat per les classes treballadores que van iniciar una tímida reacció contra la precarietat de les condicions de vida i de treball. Aquestes primeres accions obreres, que en el fons mostraven una clara actitud de rebuig de la dictadura, en part eren el resultat de la reorganització de l’esquerra, però responien sobretot a l’espontaneïtat i al rebuig de les dures condicions de vida i treball de la postguerra.L’any 1946 va produir-se una primera convocatòria de vaga general a Manresa, seguida, el 1947, d’una vaga general al País Basc. Però l’acció reivindicativa de més transcendència, i que marcaria el canvi en l’antifranquisme, va ser la vaga de tramvies de Barcelona de març de 1951, un dels esclats populars més importants de la Catalunya de postguerra. L’espurna que va fer esclatar el descontentament social va ser l’increment de 20 cèntims en el preu del bitllet del tramvia, un increment de les tarifes de transport, decretat el desembre de 1950, que suposava una discriminació perquè a Madrid la pujada fou molt inferior.