OPOSICIÓ AL FRANQUISME DE LLEIDA

A més, en parlar de l'actuació resistencialista dels diferents grups emmarcats a la dècada dels anys quaranta, dues consideracions prèvies han de ser tingudes en compte, ja que condicionen el grau de força de les organitzacions i n'obstaculitzen les seves activitats: d'una banda, l'escassesa de recursos econòmics en aquest període, marcat pel racionament i l'estraperlo, la població es preocupa i lluita, fonamentalment, per la seva supervivència més immediata; i en segon lloc, la inexistència d'una generació jove, amb empenta, disposada a prosseguir la lluita.Tot plegat, doncs, fa que sigui extraordinàriament difícil i complicat posar en marxa un moviment organitzat i estructurat.Per tant, la clandestinitat d'aquests anys no disposa, a diferència de dècades posteriors, d'uns eixos vertebradors que articulin i coordinin les diferents accions. L'exemple de la ciutat de Lleida és paradigmàtic d'aquesta situació. Si exceptuem les comunes ànsies de resistència, és difícil establir punts de confluència entre els partits. Són grups, accions, trajectòries
paral.leles i que tampoc, en la majoria dels casos, no disposen d'un fil linial i constant.

En parlar de la primera resistència a Lleida, cal dir que les seves accions foren espurnes protagonitzades, fonamentalment, per elements residuals del POUM i el PSUC. Uns primers intents d'organització que s'encetaren ja des del mateix 1939. Pel que fa al POUM, tot sembla indicar que el primer element, a partir del qual va començar a bastir-se un petit nucli, va ser Lluís Abenoza Villas. Ll. Abenoza, militant del Bloc Obrer i Camperol primer i del POUM a continuació, i barber de professió, després d'haver estat presoner de les tropes franquistes, retorna a la ciutat el mateix 1939. Segons el seu testimoni, de seguida començà a "treballar" amb els companys Antoni Barrios i Amadeu Jaimejuan. Oficinista de l'empresa Cros el primer, i viatjant de casa
Rull el segon, tots dos havien format part de les joventuts del POUM. Aquest grupuscle, integrat exclusivament per aquestes tres persones, funcionà des de 1939 fins el 1942, data que es produïren noves incorporacions. En aquests primers moments, la seva feina consistia, bàsicament, a mantenir els contactes amb Barcelona. Uns contactes, amb l'enllaç Jesús Estarán, també de Lleida, i que
tenien lloc gràcies als viatges que periòdicament hi realitzaven i que, sens dubte, eren imprescindibles per seguir mantenint una mínima supervivència grupal.
És durant aquests anys, doncs, que el POUM aconseguí crear una xarxa de cert importància a les terres de Lleida. A més de la ciutat de Lleida, els pobles de Bellvís, Alfarràs
i Balaguer foren nuclis que aglutinaren un nombre considerable de militants.48 També cal afegir-hi el poble de Maials, on destacava el militant Antonio Rosinach, de
les joventuts, reincorporat al grup a partir de 1943, un cop sortí de la presó. Pocs anys després, però, A. Rosinach marxava precipitadament a Barcelona en buscar-lo la policia, la qual sospitava que posseïa propaganda del partit. Posteriorment, passà a França i d'allí marxà
a Amèrica.